Reflexions del Sopars & Tertúlies amb Jordi Joly

Ahir varem tenir la gran sort de poder gaudir d’en Jordi Joly en el Sopars & Tertúlies i per les vostres impressions i comentaris, tant el decurs del sopar com abans de marxar, molts dubtes i idees equivocades que podíem tenir van quedar esvaïdes.

En Jordi ens va fer una demostració clara i molt entenedora de com hauria de canviar l’administració pública en relació a l’administració i gestió dels recursos públics que no deixen de ser els nostres diners. I està clar que ens agradaria veure com els destinen de forma correcta i són distribuïts de forma intel•ligent. Sobre tot intel•ligent, una de les qualitats humanes que avui menys es troba. I sobre tot, també, de forma lògica i sensata.

Em vaig quedar amb alguns dels punts que si va referir i que no vull deixar passar. Un d’ells és quan va comentar la necessitat de refer els sistema de partits. Les estructures actuals estan caduques. Un punt sobre el que porto molt temps parlant i discutint-me amb gent de partits, que està clar opinen el contrari i segur perquè veuen perillar el seu cull llogat. En Jordi va comentar que als polítics, siguin homes o dones, cal que se’ls exigeixi un nivell de coneixements alt sobre el tema que han de gestionar. Una veritat clara i diàfana. Avui hi ha molts que no tenen idea del que tenen entre mans. I molts i moltes hi són perquè porten en el partit molt temps i d’alguna forma se’ls ha de pagar la seva fidelitat. I està clar que després passa el que passa. Hi ha molta mediocritat dins la classe política actual, tant a Espanya com a Catalunya. I els i les mediocres saben que un cop en el càrrec, al menys durant quatre anys no els belluga ni el pitjor tornado. I a sobre, degut a la seva gran mancança de coneixements actuen com estem veient de forma constant, amb els resultats que estan a la vista de tothom i que patim tothom. Però això també passa amb els i les càrrecs de confiança que aquests polítics si posen al costat. Els acostumen a triar sota dos primes. Un que sigui menys llest o llesta o que amb aquesta decisió sempre serà deutor d’un favor i per tant difícilment els trairà. I clar, la suma de les dues incompetències pot arribar a fer estralls.

L’altra punt comentat i sobre el que també hi estic molt d’acord és el de la forma de gestionar uns recursos que no són pas d’ells. I al no ser-ho, fan i desfan al seu aire. Sense cap sentiment ni vergonya. Fins i tot els hi ha, els que es defineixen d’esquerres, que encara actuen de forma més frívola i poc assenyada. Sobre tot quan el que cal és exhaurir el pressupost que se’ls ha assignat, faci falta o no, i empenyent a consumir-lo amb aquesta idea errònia de que tot ha de ser de gestió pública i el privat ha de morir. Com els atacs als empresaris quan els bategen com a rics i clar està, han d’anar a petar a la foguera. Quines formes!!!.Precisament en els moments difícils en els que estem immersos, tant sols demanen invertir diners en activitats i actuacions públiques. La seva fita és que tothom depengui de les administracions. Una forma més de control de la població que tant sols ells i elles poden exercir. Si la fan altres, llavors és un defecte de les dretes. Frase escoltada fins a l’esgotament. Comentant aquests temes amb alcaldes i alcaldesses d’altres municipis, es troben amb la mateixa i ridícula situació. Aquella en la que des de les esquerres sempre es demana que els Ajuntaments destinin grans quantitats de diners en la gestió dels aturats quan la millor formula és de la crear empreses que són les que poden fer reduir la taxa d’atur que ara tenim. La pitjor de tota la historia i del món. Però està clar que en les seves ments sempre veuran a l’empresari com l’explotador i el que retallarà els drets de les persones. Quina fal•làcia més aguda.

En Jordi també si va referir a les mesures econòmiques dels dos governs. Unes mesures que són del tot poc adequades i fetes sense idees. La darrera és de les més genials. Castigar a qui treballa de valent i genera riquesa. A tots i totes que amb la seva feina tingui ingressos de 120 mil € i més, rebran el cop de l’esquerres, fent-li pagar un 51% de la xifra total. Una forma clara d’estimular a les persones a que treballin i s’esforcin. Però la seva mentalitat, la dels governants, errònia, els veu com a rics i per tant han de repartir. Repartir amb qui?. Repartir amb ningú. Els volen per tapar els grans forats econòmics que han fet amb la seva incompetència. Per tant, una formula més per estimular els que treballen dins de l’economia submergida o per no estimular als emprenedors.

Va haver un concepte que no el voldria deixar en l’oblit. Amb quines garanties ens arriben els polítics que ens ofereixen el millor del món?. Algú els ha fet passar un examen de capacitat i aptituds? Algú ha vist algun informe de les capacitats i preparació per fer la tasca que faran?. Sabem si la seva formació és valida?. Res, mai ens han ofert aquesta informació. Però allà hi són i els donem la confiança perquè ens gestionin un País, el nostre País, amb tot el que representa. La gestió de la sanitat pública que ens costa molts diners i que els podem comprovar amb les deduccions de les nòmines. La gestió de l’ensenyament dels nostres fills i filles tant en les escoles primàries, secundàries i universitats. La gestió de les infraestructures que ens donen i permeten la mobilitat. I tantes altres gestions en tots els àmbits. Però es dóna la circumstància que per treballar en una empresa privada, cal que es superin totes aquestes proves i de forma fefaent. La gran diferència. I per això ens trobem amb el gran fracàs de la gestió pública en mans dels ineptes, incapacitats, mal preparats. I no invento res. Tant sols cal girar el cap i observar què tenim. U n gruix important de problemes en mans dels que menys en saben, ja que si en sabessin no hauríem arribat a on som.

He demanat a Jordi Joly un escrit per afegir-lo al bloc. Un escrit en el que parli sobre el sopar, les seves impressions i sobre el que va estar comentant. Quan el rebi quedarà publicat. Però el que tinc clar i pel que vareu comentar, la gran sort pel nostre País és que ell pogués tenir en les seves mans la gestió econòmica de Catalunya. I suposo no devem estar equivocats amb l’elecció quan és una persona que ha estat convidada a moltes conferències per arreu, no oblidem Harvard, i que ha estat present i en la primera fila defensant a Europa la gestió de l’Ajuntament de Sant Cugat i permeten guanyar un premi europeu de la Unió Europea, fent competir la nostra ciutat amb grans capitals europees. Una gestió que ha sortit de les seves idees de com fer.

Realment va ser un sopar que de ben segur ens fa i farà reflexionar a tothom. Un sopar, unes paraules i un personatge que ens ha fet remoure i veure de forma clara en quines mans estem i podem seguir estant.